La tasca d’edició del nostre curtmetratge, ha estat una de les parts més intenses, complicades i alhora més significatives de tot el procés. A mesura que anàvem editant el curt vam anar entenent que l’edició no consistia només a unir plans, sinó a donar forma a una història coherent, amb ritme i sentit emocional, partint del material que havíem gravat nosaltres mateixes. Aquesta proximitat amb les imatges, amb les hores de rodatge i l’esforç invertit en cada presa, va fer que la selecció i el descart fossin especialment difícils. Cada pla tenia un valor sentimental propi, però vam aprendre que en el muntatge cal prioritzar la narrativa per sobre de l’apreci pel material. Així, el primer repte va ser triar quins fragments es quedaven i quins s’havien d’eliminar. Per justificar aquestes decisions vam establir uns criteris concrets: la funcionalitat dins la història, la coherència narrativa i visual, la intensitat emocional de cada moment i el ritme de la seqüència. Hem procurat que el curt no perdés el ritme en cap moment, ja que creiem que és un element clau per mantenir l’atenció i la tensió de l’espectador tota l’estona.

 

ORGANITZACIÓ MATERIAL

L’organització del procés va ser fonamental per mantenir l’ordre i poder treballar de manera clara i ordenada. Vam anar creant una estructura clara a base de carpetes per al material brut, els àudios, les seqüències importants i els clips definitius. Un cop importat tot el material, vam fer un primer muntatge brut, on simplement vam col·locar els plans seguint l’ordre del guió per veure la forma general del curt. A partir d’aquí, la feina va consistir a refinar, ajustar durades, treballar el so i, sobretot, trobar el ritme adequat. Com que el curt combina elements de drama i thriller, la tensió havia d’augmentar de manera progressiva, i això requeria un control molt precís dels temps i les pauses.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

REPTES TÈCNICS I SO

També vam haver d’afrontar diversos reptes tècnics, com diferències d’exposició entre preses, sorolls de fons o petites errades de continuïtat. És per això que solucionar cada petit error ens va portar molt temps, però gràcies a això hem tingut un resultat tan precís i professional, perquè són aquests detalls que marquen la diferència. En l'àmbit sonor, vam treballar amb mescles per equilibrar la veu, la música i els efectes, creant una atmosfera coherent amb la intenció del curt. La feina de postproducció va ser lenta i pesada, ja que no tota l’estona quadraven bé els àudios o eren els adequats. L’ús de la música en aquest curt ha sigut fonamental, vam voler que el curt comencés amb la cançó de “Stardust” (1927), composta per Hoagy Carmichael i actualment de domini públic, perquè ha perdut els drets d’autor. Vam escollir-la perquè la seva melodia suau i tranquil·la crea un contrast intencionat amb la tensió dramàtica de la història. A més, la utilitzem a l’inici per presentar la casa i la seva estètica, oferint a l’espectador una entrada visual i sonora calmada abans que comenci el conflicte narratiu. També hem fet servir la peça “L’Inverno” d’Antonio Vivaldi, també una cançó sense drets d’autor, com a fil conductor entre els moments més importants de la història. Aquesta música ha acompanyat escenes clau d’aquest curtmetratge, com quan cau la pastilla al got, quan la noia es beu l’aigua, quan comença a sentir el primer mal de cap i quan li surt sang a la boca. En aquests clips apareix només l’inici de la cançó, de fons i amb un volum baix, per no destacar tant però ja fent una sensació d’incomoditat i atenció al públic. El fet de posar en tots aquests clips aquesta cançó fa que es creï una continuïtat sonora, que uneix tots aquests instants i reforça la sensació de progressió i tensió. En el punt més crític del curt, quan el mal de cap és més intens i la protagonista mor, la música pren més protagonisme, el seu volum augmenta considerablement i predomina per sobre del so original, a diferència de les primeres escenes. Això també indica al públic que és un moment important i definitiu en el curt. A més, vam decidir no utilitzar la part més coneguda de la peça per evitar que l’escena perdés força o previsibilitat; així, la música manté la seva elegància i crea una atmosfera més inquietant i original.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PROCÉS I APRENENTATGE

Durant el procés, ens va servir de gran ajuda a anar ensenyant el curtmetratge a la nostra família, amics i companys, ja que era la manera de saber si el missatge s’interpretava bé i quins elements podíem canviar o rectificar. No sempre era fàcil acceptar canvis o retallar escenes que havíem defensat, però vam comprendre que l’edició és una tasca col·lectiva, on cal saber escoltar i saber rectificar. En aquests casos, sempre vam intentar justificar cada decisió amb arguments narratius o tècnics, evitant que el gust personal fos l’únic criteri, ja que acostuma a passar. El resultat final del curtmetratge va ser fruit d’aquesta col·laboració i d’una feina constant de revisió i perfeccionament.
 

Mirant enrere, podem dir que aquesta part del projecte ens ha fet créixer molt, tant tècnicament com creativament. Hem après a treballar amb rigor, a ser crítiques amb les nostres decisions i a entendre que, en el cinema, cada tall ha d’estar justificat. També he entès que l’edició és, en el fons, un procés de traducció: transformar hores de gravacions en una història viva i amb sentit. Tot el procés ha estat exigent, però alhora molt gratificant, i creiem que ha sigut una de les experiències que més ens han ajudat a entendre com es construeix realment un relat audiovisual.